Xenofòbia (I) i supremacisme a casa nostra

Seu de Convergència, nit electoral municipal del 24 de maig del 2015, dues incrèdules militants miren a una pantalla gegant la festa que té lloc a Barcelona en Comú:

-"Veus, tots són xarnegos!" -Com ho saps? -Per les cares!

Són dues persones anònimes, no poden ser representatives de la Catalunya indepe perquè, oficialment, a Catalunya no n'hi ha de racisme indepe. Mes representatiu és un personatge com Bernat Dedéu, tertulià i vedette informativa que nega la possibilitat de governar una alcaldia catalana a aquells que no tenim els seus problemes identitaris:

"Barcelona no pot tenir una alcaldessa espanyola: és així de senzill." — @BernatDedeu May 24, 2015

Però l'Ada Colau no és l'única candidata que ha fet perillar l'hegemonia indepe a les institucions locals ni és l'unica que es veu deslegitimitzada per raons d'afiliació o d'orígen. L'Albano Dante, un nouvingut que ha comés l'error de no fer seus els problemes identitaris dels bons catalans, pateix aquest tipus d'atacs cada dia sense que cap processista s'escandalitzi:

DanielDuet @AlbanoDante76 Ves al teu país i funda QUEREMOS ARGENTINA ESPAÑOLA, que torni a ser una colònia espanyola, feu fàstic, botifler estranger! 2015-06-16, 15:10

@kukardo @AlbanoDante76 a ningú se l'obliga a viure a Catalunya, si no us agrada torneu a la Pampa o Las Hurdes.

— Liber ن (@maiolichinus) December 26, 2015

AlbanoDante diu q el sobiranisme no convenç molts catalans...els seus origens i inexperiencia potser el mantenen desorientat ... — @JMMartiRigau June 17, 2015

Estat Català va ser el partit
del President Macià.

Tot aixó no sorpren ningú, doncs la pròpia Marta Ferrusola (la prima dona de Catalunya durant 23 anys) ja va dir a la tele que li "molesta que un president de la Generalitat tingui un nom castellà" (video) perque un nascut a Andalusia li havia pres la presidència al seu hereu Artur Mas, al 2006. I tampoc la Marta va sorprendre ningú, ja que el mateix Molt Honorable Jordi Pujol, ja havia escrit que "l'home andalús no és un home coherent, és un home anàrquic, destruït, generalment poc fet. Un home que viu en un estat d'ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. Si per la força del número arribés a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, l'andalús destruiria Catalunya". Ja president, Pujol va renegar de la "frase desgraciada" (que son tres), però ho va fer d'una manera curiosa: "[Durant una visita a Andalusia] jo creia que aquella gent no se'n sortiria, perquè havia arribat a un grau de decaïment molt important, des del punt de vista de la moral i de les seves ganes de fer". Com que en aquell temps jo passaba temporades llargues a Andalusia, us puc assegurar que llavors l'anticatalanisme no era ni anecdòtic. L'hem degut fer crèixer després.

L'independentisme autodeclarat d'esquerra s'ha sentit incòmode tant amb el racisme propi (com ara el d'Heribert Barrera, convidant a l'esterilització de malalts mentals o defensant l'austriac Haider) com amb el racisme alié de Josep Anglada. Amb el primer perquè posa en evidència el seu mes sofisticat: El de la integració, el d'aquells que ho senten i aquells que no ho senten, el d'aquells que estimen una Catalunya independent i aquells que no estimen Catalunya, el de "a qui no li agradi que marxi", el de "som millors". Com diu el president de l'Associació de Municipis per la Independència, Vila d'Abadal: “Hem d’obligar els immigrants que se sentin d'aquí”. Però ERC-CUP també es troben incòmodes amb el segon tipus de racisme, perquè posa de relleu que no importa si la víctima és andalusa o subsahariana y per això l'esclavisme del qual Catalunya va ser protagonista és sistemàticament oblidat per aquest suposat nacionalisme d'esquerra (whatever).

Ximenis va tornar a ser candidat a l'alcaldia després de dir aixó.
La CUP només el va expulsar després de perdre les eleccions. 

Quan l'alcalde d'Arenys de Munt per la CUP (J.M. Ximenis, un pioner del dret a decidir, whatever de nou) diu que "la mentalitat castellana porta en els seus gens ser un manat", sap que a Catalunya aquest discurs està blindat. A qualsevol altre pais de l'entorn, aixó supusaria l'exclusió de la vida pública. El señor Ximenis va repetir com candidat al mateix poble i amb el mateix partit. La CUP només el va expulsar mesos després de perdre-hi les eleccions.

Tot aixó passa aquí mateix, al voltant nostre, però no sorpren ningú. No ha encés mai cap alarma al nostre país de fades perquè tenim coartada, com ens diu l'editorial de VilaWeb: "als Països Catalans, la xenofòbia ha vingut de l'espanyolisme i de la dreta". Es a dir: si n'hi hagués de racisme a Catalunya seria en tot cas culpa, també, d'Espanya.

Interpretació:

L'endemà de les eleccions del 27S, Súmate i els nous catalans ja havien
sortit de la foto de la victòria. 

Quin paper ha tingut aquesta cultura supremacista mantinguda des de les institucions? Sabem que hi han barris de fills d'immigrants on la participació a les eleccions catalanes i a la vida social del país és molt baixa. A les escoles, al barri, no es pot questionar que s'exclogui la teva llengua de l'ensenyament, ni que als teus fills se'ls mostri com una llengua aliena i socialment inservible aquella que parlen a casa, la segona més demandada per aprendre al planeta.
Mentretant, TV3 només s'alarma per la xenofòbia quan una persona precissament catalana, que també s'estima Catalunya, però que no la vol independent, com la Marina Pibernat, fa servir la paraula 'catalufo' per qüestionar la seva pròpia societat. No ho entenen: Criticant allò propi no pots ser xenòfob! Xenofòbia és quan algú del TEU país t'exclou de la TEVA societat per xarnego, per no 'integrat', o per botifler. Passa a cada minut, a Twitter i a la vida real.

Durant massa temps hem estat llençant pilotes fora, cap a Espanya, culpant-los del racisme i la caspa. I ens hem perdut moltes coses que passen entre nosaltres. A fora ho veuen potser més clar, per això el procés sobiranista reb minsos i estranys suports internacionals.

PD: un video, per si no queda clar.
PD2: I aquí la Dolors Bassa, dient al parlament d'on venen els drogadictes que hi han a Catalunya.

The sources for the pro-independence movement in Catalonia

The political crisis and the movement for independence in Catalonia are the populistic response to a four-fold crisis shaped at four different time scales. From recent to older:

#1. The economic bubble that burst in 2008, revealing a perverse flow of money in both Spain and Catalonia, an ill policy of public investment, and a systemic corruption affecting most institutions of the State and the main political parties.

#2. A 33-year-old nationalistic regime in Catalonia that has turned a significant percentage of the population into clients of the 'national construction process', with a myriad of institutions and subsidized organizations that have successfully made Spain guilty for all Catalan problems, impeding any social discussion on point #1.

#3. The structural limitations of the democratic system born in 1978, unable to bring transparency to public finance, inducing political parties to fund themselves illegally, demonstrably participating in the black economy, and hindering the accountability of the administrations. An obsolete Ley Electoral has granted the formation of absolute majorities in the parliaments, with no need for negotiation or accountability. Clearly the right broth for #1.

#4. A lack of project for Spain's future, incapable of modernizing its institutions, failing to cope with the people's expectations. The democratic regime after Franco's has simply not satisfied many spaniards in areas such as unemployment, corruption and black economy, and, inversely, many spaniards fail to realise that many of their problems are today common to much of Europe. A failure that only a few saw coming during the happy years in the 2000's. Much of the pro-independence movement is wishful thinking to get rid of that failure, supported by the 33-year-long Catalan supremacism (#2). The catalan pride hides the question as to how would a new Catalan State overcome these structural problems when it is the very same oligarchy that will retain power in that state.  

So far, the main parties in the Parliament have not addressed any of these 4 crises.

Spain, and Catalonia, will overcome the present impasse in the measure that they will address this problems a reach effective solutions that bring the country's institutions closer to western standards. No shortcuts, no bypass. 

El supremacisme català, explicat pels líders del procés sobiranista