2019-02-25

Xenophobic articles by Quim Torra, president of Catalonia

5 years before becoming president, mr. Quim Torra wrote these lines where he typifies as beasts with a fault in their DNA those catalans who ignore everything about the catalan culture and traditions, those who dismiss everything that is not Spanish and in Spanish language.

The text (linked below) reads:
"Now you look at your country and see the beasts talk again. (...) Scavengers, vipers, hyenas. Hate-swallowing human-shaped beasts. (...) They are here, among us. They are disgusted by any expression of Catalanity. It is a sickly phobia. (...) They have a small fault in their DNA. Poor individuals! They ignore everything about the country they live in: its culture, traditions, and history. They are impermeable to any representation of the Catalan identity. It causes them urticaria. They dismiss everything that is not Spanish and in Spanish language. (...) They are legion. They live, die and procreate. (...)"

By Quim Torra (President of Catalonia since 15 May 2018).
Dec. 19th, 2012.

Original publication in this newspaper (in catalan), which received more than 100k€ of public subsidy, only during that year (2012) from Quim Torra's nationalist party:

"Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua. Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà. Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen."


The president of catalonia has been quite open on Twitter as well, before he changed his handle:

  • "The fascism of spaniards living in Catalonia is infinitely pathetic and repulsive"
  • "Spaniards living in Catalonia are like energy: they do not disappear, they transform"
  • "All spaniards know is how to spoliate"
  • "Unlike spaniards, we drive private cars and pay everything"


2019-02-09

Vencer al autoengaño colectivo

[Esta historia real y la homilía que le sigue las expliqué originalmente en Twitter, pero aquí he corregido varios errores y omisiones]

Mi primera novia fue vasca. Vivía rodeada de hierba, hayedos, truchas y vacas; un universo paralelo al de mi Barcelona gris e infecta de los 80. No aburriré con cómo se cruzaron nuestras vidas, pero quiero contar algo importante que aprendí.

Su pueblo en realidad está en Navarra, pero sus 3000 habitantes, todos euskaldunes y abertzales, habían cambiado recientemente la bandera de ese reino del siglo IX por la bandera de Euskadi, diseñada por Sabino Arana en torno a 1900. El pueblo de mi novia ya había salido alguna vez en las noticias, pero yo entonces no lo sabía, porque era adolescente y a mi lo que me tiraba de aquel pueblo no era la política sino mi novia.

Pronto me di cuenta de que un "español" era percibido por algunos como un intruso y que ser catalán no ayudaba en nada. Una broma habitual (el sentido del humor vasco solo lo disputan los andaluces) me informaba periódicamente de que para un abertzale los catalanes éramos unos flojillos que "ni verdadera lengua distinta teníamos".

Así que me acostumbré instintivamente a ir con pies de plomo enarbolando un genuino interés antropológico por lo de levantar piedras (un renombrado "campeón mundial" era oriundo del lugar), por lo de partir troncos y por los "mundiales" de pelota vasca. Mi vocación era sincera y venía de esta joya tan poco conocida como imprescindible, "Gu ta Gutarrak":






El tema (ya me entendéis) casi no lo tocábamos. Y como casi no lo tocábamos, cuando salía, salía casi siempre mal, porque se acumulaban las suspicacias. Con lo cual intentábamos tocarlo aún menos. Con lo cual... Bueno, ya se entiende.

Mi novia era (es) una persona muy maja, buena gente. Ella no defendía que 'hubiera muertos', pero el conflicto era complejo, unos provocaban y reprimían; eran verdugos del capitalismo. Los otros se defendían, luchaban y, claro, había errores, y siempre habría locos. Pero todo era preferible a la sumisión al opresor. Y sobre todo: "y lo que ellos hacen, qué", "y los familiares de presos que mueren en la carretera, qué".

Decía antes que en su pueblo todos eran abertzales. No es cierto, claro. Pero según la persona a quien yo quería, el resto no era del todo 'del pueblo'. Si no se alineaban en el bando correcto entonces eran fachas o a sueldo de algún opresor. Provocadores que exhibían símbolos ofensivos como la bandera navarra. Hostigarles por el pueblo era muestra de solidaridad con la causa. O de 'pertenencia', supongo. Y los demás eran simplemente 'de fuera' (como yo, pero eso a mi novia no le suponía un conflicto, yo creo que ella nunca hizo la conexión) y, si no se meten en política, son de los nuestros, gutarrak.

Algunas de sus amigas no comulgaban con la militancia, se notaba. Pero te lo insinuaban en voz baja, moviendo poco los labios para decir palabras vagas. Que ojo, así era como hacía yo también las preguntas. Normal, porque el pueblo para entonces ya estaba regido por HB (es decir, por la 'Unidad Popular') y era habitual ver a ETA en pancartas del ayuntamiento o en las camisetas de otros solidarios. Y además, para fiestas, todo el mundo se apiñaba en las casetas más borrokas, que recogían beneficios para los sufridos familiares de los presos. No hacerlo supondría no 'pertenecer'. Esto último vuelve a ser mi interpretación.

Pasaron los años.

Un día llegó lo de Hipercor.

La que ya no era mi novia me llamó. Necesitaba expresar que ella no aprobaba aquello. Pero no lo hizo. Tras una conversación banal y algunos titubeos remarcó que habían avisado, que la policía no reaccionó al aviso, a saber con qué intenciones.
Yo entonces no lo entendí, pero mi amiga no podía aceptar esa masacre como parte de 'su causa' porque a diferencia de otras, Barcelona no le era ajena, era la ciudad de su equipo de fútbol, de su primer novio, era la primera ciudad que visitó. Necesitaba una explicación. No sé si en su instituto de bachillerato había avisos de bomba cada pocas semanas como en el mío. Casi todos eran falsos y solo a veces acababan en desalojo. Esa fue mi experiencia, al menos. Pese a ello muchos simpatizantes abertzales optaron por culpar a la policía y al Estado, y me ha llevado muchos años entender que en sus almas pasaba otra cosa. Pero luego seguiré con eso.

Años después, ese pueblo que tanto me importaba volvió a salir en las noticias. Un vecino, Javier Múgica Astibia, cometió el 'error' de afiliarse a Unión del Pueblo Navarro y de conseguir ser elegido concejal por sus vecinos. Semejante delito fue legislado en Gara y Egunkaria, con extensas entrevistas a miembros de ETA explicando que añadían ese partido a sus objetivos militares, solo un mes antes. Luego el delito fue juzgado en las tabernas y sentenciado en las paredes del pueblo.




La furgoneta de Javier saltó por los aires una mañana de 2001, delante de su casa, en el pueblo, al salir a trabajar. Era una furgoneta nueva, la anterior se la habían quemado recientemente.

Sobrecogido, esa vez llamé yo. ¿Cómo andan las cosas por ahí? ¿Alguien está pidiendo que acabe ya esto? No conseguí ninguna opinión. Ni a favor ni en contra. Equidistancia. El pueblo estaba ocupado por "periodistas de fuera molestando a todo el mundo", eso sí. ¿Os suena?

Nunca volví a oír hablar de política a mi amiga exnovia. No creo que nunca se haya vuelto a significar en ese tema con otra gente. Nunca volvió a explicarme quiénes eran los buenos y quiénes los malos. Supongo que nunca ha pensado en las consecuencias de aquella equidistancia. No creo que haya sentido culpabilidad ni se la he deseado. Imagino que aparcó esa amargura en el pasado.

Lo que aprendí es que el núcleo duro de una secta nunca reconocerá, no puede, su error. Y menos si ha tenido consecuencias como contribuir a que se justificaran asesinatos, o a banalizarlos comparándolos con accidentes. Han invertido demasiado emocionalmente en una ficción y el coste de racionalizar es demasiado alto. Cualquier evidencia que pase por delante de ellos está condenada a encajar en el engaño.

Cuanto más inviertes (o cuanto menos ganas) en negar la realidad, más difícil es racionalizar el autoengaño. No soy psicólogo ni sociólogo, lo aprendí aquí:

A los que nos preocupa qué país va a dejar detrás el enorme engaño perpetrado en Cataluña, nos deberían ocupar menos los hiperventilados y más los 'indepes comunes', los que ven que algo no encaja pero que votarán perpetuar el pujolismo porque enfrente está España, a la que TV3 ya ha identificado con el mal. Son los que menos han invertido en el Procés (o los que más se han beneficiado y enriquecido con él) y por eso serán los que van a racionalizar más rápido, bastará información y perspectiva.
En su interior, sabrán que los actos tienen consecuencias y que los responsables deben asumir el coste de sus errores. En su exterior, algunos seguirán colgando la estelada, pero reconocerán la importancia de la Ley. 
A lo que más podemos aspirar es a que estos adeptos moderados dejen de callar mientras los adeptos menos moderados callan y cosechan su disonancia cognitiva como mejor puedan.

El engaño a Cataluña (la promesa de una independencia imposible) conducirá al núcleo duro indepe a una disonancia similar a la del engaño vasco (donde la lucha era para liberar al pueblo y socializar su sufrimiento). Y se enquistará.
Pero la solución, como allí, no vendrá de ese núcleo hiperventilado al que tanto caso hacemos en las redes, sino de quienes menos han invertido y menos ruido han hecho en el Procés, los que no cambiaron sus amistades, los que dudaron de la unilateralidad y del fin de la legalidad en octubre de 2017, esos que ahora creen que la independencia sería la solución a sus problemas si 1) fuera factible; 2) fuera como la habían imaginado; y 3) tuvieran una mayoría aplastante.

Son ellos los que podrán aceptar que España (y Europa), aunque no les seduzca o no la 'sientan', no es un país totalitario, sino uno donde las diferencias se resuelven en parlamentos y juzgados, con reglas muy bien establecidas, como en cualquier estado democrático. Es a esos a quienes hay que mostrar un modelo ilusionante de futuro para España. Con rigor legal e institucional, con justicia y sin concesiones y también con lo único que les ofreció el procés: Ilusión.


2018-06-29

The Very Best of the Procés (processant els riures)

Que val, que molts no heu dormit moltes setmanes pensant que la vostra democràcia se n'anava a norris. Però sigueu positius, penseu en els bons moments que us ha portat el Procés, penseu en els riures berlanguians, pantalla rera pantalla, dia històric rera dia històric. He anat guardant la meva antologia i és hora de compartir:

2015. Artur Mas: “Cap banc marxarà de Catalunya”. Doneu gràcies al Procés.

2016. La "primera película èpica catalana": "Pàtria. La llegenda d´Otger Cataló", la película de la independència. Doneu gràcies al Procés:

2016. Il capo Artur Mas, just abans de perdre la votació per la presidència: 'Tinc moltes coses a explicar"


2017-05. Els missals andorrans de la Mare Superiora. Doneu gràcies al procés, et lloem Senyor:
Marta Ferrusola pedía transferencias de dinero negro a su
contacto en la Banca Privada Andorrana haciéndolos pasar por
programas de misa católica.

2017-09. La Guardia Civil se nos aloja en un barco en el puerto. Dad gracias al Procés.  
Sí, el barco que encontraron fue éste.


2017-10-01. 1 d'Octubre, un referèndum estrany...
El típico referendum con garantías


...en el que es podia votar i fer el recompte a l'Esglèsia. Doneu gràcies al Procés. Et lloem Senyor.

Ens va deixar el primer lunàtic de groc:


I també el video del #HelpCatalonia, snif, impagable:
que dio lugar a múltiples parodias también inolvidables.


2017-10-09. El día que empezamos a decir BASTA, cuando este mossèn presentador del CCCB quería hacernos "cantar contra l'opressor" antes de dar la palabra a la invitada, Angela Davis:


2017-10-03. La vaga general i sus momentazos:

O el video del Graupera defensant la democràcia:

2017-10-10. El DUI-interruptus de Puigdemont al Parlament. Una altra data històrica:
La República va durar uns 10 segons.


2017-10-27. La DUI! no hauriem tingut la DUI despertant les ments més preclares:



2017-11-27. Les reflexions de l'exiliat polític: "After the Franco's death, the world that stars at dis moment is calin me; is somezin abaut me an mai futxur":

Aquest Roger també va intentar posar l'accent als riures en aquest fil. Feu-nos cas!

2018-03-19. Ver a Albano Dante Pagafantas compartiendo mitin y celda voluntaria con el neoliberal más mediático Mark Serra Blackapartments. Doneu gràcies al Procés. Et lloem Senyor:


2018-06-27. El veto a Torra en el Museo del Smithsonian de Washington tras montar un pollo y compararnos con Armenia:
Bueno, a ver, todo Torra entero puede ser divertido si lo miras con buenos ojos. Y todo él gracias al Procés Sobiranista y a los que lo hicieron posible, los que luchan toda la vida, los Armenios imprescindibles:


Per acabar:
2011-06-15 Sense cap dubta el video més "divertit" que resumeix l'engany tragicòmic del Procés és el primer de tots, el dia de les càrregues contra el 15M amb greus ferits com l'Ester Quintana:

JUGADA MESTRA COMPANYS!
SEGUIM!

2018-01-15

Xenofòbia (III): generant odi despasito

Carod-Rovira (ERC), sobre els manifestants de Pça. Catalunya del 15M: "Tenen, els espanyols, tot el dret del món a indignar-se. Però si volen fer-ho, com a espanyols, el millor és que no s’equivoquin en el mapa i es manifestin, s’indignin, es pixin, pintin, escridassin i insultin, allà on els correspon: al seu país". 16/06/2011, dues setmanes després de les càrregues dels Mossos a Pça Catalunya i vigília de les càrregues del Mossos al Parlament.
El nacionalisme està morint a Catalunya amb quasi 100 anys de retard, el temps que ha passat entre la frase d'abans i aquesta altra:
“¿Socialista y nacionalista? ¡Eso no liga!" (Albert Einstein, 1923)
El risc que correm, però, és que Catalunya, a força de creure's, de nou, revolucionària, acavi tornant a ser pionera de l'extrema dreta xenòfoba que emergeix a occident inexorablement.
La presidenta del Parlament dient els nens a quines manis han d'anar.
Proveu d'explicar això per Europa. 


Sorprèn poc que Lega Nord i N-VA segueixin sent els únics recolçaments del Procés. Però com hem arribat aquí?
Primer van ser unes dècades d'associar la política i la ciutadania als sentiments col·lectius (whatever that means), no als drets individuals. Com que ningú va protestar, el pujolista Pla 2000 va acabar tenint els seus fruits polítics.

Després va venir l'aplicació de mòbil Catalapp (Plataforma per la Llengua) per 'marcar' les botigues on no es parli prou be el català.

És veritat que cada cop que hi han eleccions o simulacres de referendums il·legals, però, el castellà sembla trobar una petita escletxa al mig de l'independentisme:
                   
Publicitat independentista pel simulacre de referèndum de 
l'1 d'Octubre de 2017 i les eleccions del 21-D.
Orientada als mateixos que, si no voten alló correcte, seran dits "colonos" 

Però en quant passen les eleccions, Sant Tornem-hi: Manifest del Grup Koiné de la clerecía, que va ser novedós no per xenòfob (d'això ja en tenim en abundància), sinó perquè per primer cop generà polèmica pel fet de ser-ho. El manifest, defensat pel Molt Honorable President Puigdemont al Parlament, defensava coses despatarrants.

  • "Revertir l’ús subordinat del català al castellà que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat."
  • "Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978". 
  • "Recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua."

Entre els signants del manifest hi han el Carles Castellanos (abans Moviment Defensa de la Terra, ara ANC) o Núria Cadenas (ex-pressa de Terra Lliure, ara SxI i ANC), pero no és més xenòfob que moltes coses que hem sentit durant 30 anys de pujolisme. Més em preocupa la pudor a totalitarisme, el sobreentés de que la gent ha de parlar l'idioma que una autoritat mani. Llavors de pobresa intel·lectual i supremacisme que acabaran tenint un fruit com ho van tenir a començaments del segle passat.

Al coincidir la mort del nacionalisme amb la pitjor crisi de les últimes dècades (econòmica i també de crèdit de la classe política de l'Oasi), els nacionalistes van tirar cap a muntanya. La gran manifestació de l'11-S del 2012 va venir mesos després de fer-se indepentista Pujol Pare, Mas i CDC, i això va passar mesos després dels primers moviments judicials contra Pujol fill per les ITV i any i mitg després del 15M. L'interés en iluminar a les mases enfurismades el camí 'revolucionari' patriòtic era clar. Ara, la questió és veure si els ciutadans veiem el cost que ja paguem.

"Intenteu tancar els individus en búnquers ètnics i creareu l'odi i la violència"
"El futur d'Europa no és la recerca d'unes identitats nacionals",
Daniel Cohn-Bendit, 2012, Barcelona

[UPDATE]
PD: 2018-06-14 Els vots d'ERC i CUP al Parlament han investit President de la Generalitat en Quim Torra i Pla, nominat pel mateix Puigdemont. Els seus recents escrits supremacistes i xenòfobs han adquirit de sobte ressó internacional, especialment els calificatius contra els catalans dissidents als que "els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà", que per ell son "bèsties carronyaires" que "glopegen odi pertorbat i nauseabund" i pateixen "sotracs al seu ADN".

2017-10-24

Ortega y Gasset envió un mensaje a la Cataluña del siglo XXI (y a España)

[Aquestes frases són dels discursos d´Ortega i Gasset durant la celebració de les Corts Constituents de 1932. Acabava de proclamar-se la 2ª República.]

1) “Comprenderéis que un pueblo que es problema para si mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demàs, y así no es extraño que si nos asomamos por cualquier trozo a la historia de Cataluña asistiremos, tal vez, a escenas sorprendentes, como aquella acontecida a mediados del siglo XV: representantes de Cataluña vagando como espectros por las Cortes de España y de Europa buscando algún rey que quiera ser su soberano; pero ninguno de esos reyes acepta alegremente la oferta, porque saben muy bien lo difícil que es la soberanía en Cataluña”.

2) “Digo, pues, que el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiera la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; que es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar”.

3) “Porque ésto es lo lamentable de los nacionalismos; ellos son un sentimiento, pero siempre hay alguien que se encarga de traducir ese sentimiento en concretísimas fórmulas políticas: las que a ellos, a un grupo exaltado, les parecen mejores. Los demás coinciden con ellos, por lo menos parcialmente, en el sentimiento, pero no coinciden en las fórmulas políticas, lo que pasa es que no se atreven a decirlo, que no osan manifestar su discrepancia, porque no hay nada más fácil, faltando, claro está, a la veracidad, que aquellos exacerbados les tachen entonces de anticatalanes. ¿Qué van a hacer los que discrepan? Son arrollados; pero sabemos perfectamente de muchos, muchos catalanes catalanistas, que en su intimidad hoy no quieren esa política concreta que les ha sido impuesta.”

4) “Un Estado en decadencia fomenta los nacionalismos; un Estado en buena ventura los desnutre y los reabsorbe. Tenía gran razón el señor Cambó en este punto.”

Salut!

Ref.: Dos visiones de España: Cataluña y España, ¿un debate sin fin?, de Círculo de Lectores – Galaxia Gutenberg, en edición a cargo de José María Ridao, página 37, que recoge los discursos sobre el Estatuto de Cataluña, en 1932, de Manuel Azaña y José Ortega y Gasset.

2017-10-20

Afició taurina a la Catalunya francesa.

No en sé res de toros ni tinc opinió clara en el tema de la tauromàquia, vagi per davant.
Però fa un parell de dècades, estant de vacances, em van sorprendre les senyeres que adornàven ostensiblement la plaça de toros de Colliure (Collioure, a la Catalunya francesa). Aquí, al Principat, tot just es començava a gestar la prohibició que va acabar legislant-se. Recentment, he estat a Ceret (Roselló) i m'ha tornat a passar el mateix: la tauromàquia com a senyal d'identitat catalana. I ho trovo fascinant, que el mateix fet, el taurí, es faci servir de forma oposada a banda i banda de la Junquera. 
D'acord, em fa riure per dins perquè em referma a la meva dèria que les tradicions existeixen per manegar el ramat, pel seu ús polític, com les identitats. Però també em porta una altra reflexió. 
Corrida a Ceret, Catalunya francesa, 2013. Font
Vídeo: saludant a l'afició a ritme de sardanes i gralles.

Em queda de veritat el dubte de si el sobiranisme no serà tot plegat un procés destinat a separar Catalunya de les altres regions del mon que li son més afins ligüistica i culturalment, més que no pas d'Espanya. Se m'escapa l'objectiu, però m'impressiona l'eficàcia. A Catalunya cada cop ens assemblem menys als Països Catalans.


2017-03-31

La ciutadania no és un sentiment

Deia la nostra aspirant a Scarlett O'Hara, Carme Forcadell, que «és català qui té la voluntat de ser-ho». Res de nou: és el mateix que repetien el MHP Pujol mentre buidava les arques. O el MHP Mas mentre retia homenatge al racista Heribert Barrera i el seu pare li feia beneficiari d'un compte opac a Liechtenstein. Amb tants eminents antecedents, no és estrany que qualsevol ignorant (com el Toni Albà, aquí l'entrevista) en faci variants: "Català no és qui viu i treballa a Catalunya, sinó qui estima Catalunya. A qui ens odii els donarem les claus perquè marxin". Que deu voler dir que la resta ens hem tancat des de dins.

Atorgar nacionalitat en funció d'un sentiment és l'antítesi de l'Estat de dret. És un xantatge al ciutadà. És amenaçar amb "compta, que aquí qui jutja, qui mesura si demostres prou afecció pel país som nosaltres, els patriotes". Per això l'aplicació de mòbil Catalapp (Plataforma per la Llengua) per 'marcar' les botigues on no es parli prou català fa por a tanta gent (no a l'autor d'aquest article d'El País, a qui tot li sembla molt normal, però mireu els comentaris). 

Aquesta aplicació, pagada per tots, no pretén evaluar la qualitat de les botigues, res a veure amb TripAdvisor com diu el seu banner, sino que servirà per marcar la seva afiliació. Per entendre les seves implicacions (cas que arrivés a ser un èxit) no cal recòrrer al tòpic del nazisme ni de Iugoslàvia. Basta pensar que a Catalunya, avui, treballar al país i pagar-hi impostos no és prou per ser respectat com a ciutadà de ple dret per molts servidors de primera línea de l'administració. Mirant els papers de Panamà podriem dir fins i tot que pagar ens la treu, la respectabilitat.

El dret de ciutadania no pot lligar-se a una afiliació emocional. Prou.