2017-10-24

Ortega y Gasset envió un mensaje a la Cataluña del siglo XXI (y a España)

[Aquestes frases són dels discursos d´Ortega i Gasset durant la celebració de les Corts Constituents de 1932. Acabava de proclamar-se la 2ª República.]

1) “Comprenderéis que un pueblo que es problema para si mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demàs, y así no es extraño que si nos asomamos por cualquier trozo a la historia de Cataluña asistiremos, tal vez, a escenas sorprendentes, como aquella acontecida a mediados del siglo XV: representantes de Cataluña vagando como espectros por las Cortes de España y de Europa buscando algún rey que quiera ser su soberano; pero ninguno de esos reyes acepta alegremente la oferta, porque saben muy bien lo difícil que es la soberanía en Cataluña”.

2) “Digo, pues, que el problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiera la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista; que es un problema perpetuo, y que a fuer de tal, repito, sólo se puede conllevar”.

3) “Porque ésto es lo lamentable de los nacionalismos; ellos son un sentimiento, pero siempre hay alguien que se encarga de traducir ese sentimiento en concretísimas fórmulas políticas: las que a ellos, a un grupo exaltado, les parecen mejores. Los demás coinciden con ellos, por lo menos parcialmente, en el sentimiento, pero no coinciden en las fórmulas políticas, lo que pasa es que no se atreven a decirlo, que no osan manifestar su discrepancia, porque no hay nada más fácil, faltando, claro está, a la veracidad, que aquellos exacerbados les tachen entonces de anticatalanes. ¿Qué van a hacer los que discrepan? Son arrollados; pero sabemos perfectamente de muchos, muchos catalanes catalanistas, que en su intimidad hoy no quieren esa política concreta que les ha sido impuesta.”

4) “Un Estado en decadencia fomenta los nacionalismos; un Estado en buena ventura los desnutre y los reabsorbe. Tenía gran razón el señor Cambó en este punto.”

Salut!

Ref.: Dos visiones de España: Cataluña y España, ¿un debate sin fin?, de Círculo de Lectores – Galaxia Gutenberg, en edición a cargo de José María Ridao, página 37, que recoge los discursos sobre el Estatuto de Cataluña, en 1932, de Manuel Azaña y José Ortega y Gasset.

2017-10-20

Afició taurina a la Catalunya francesa.

No en sé res de toros ni tinc opinió clara en el tema de la tauromàquia, vagi per davant.
Però fa un parell de dècades, estant de vacances, em van sorprendre les senyeres que adornàven ostensiblement la plaça de toros de Colliure (Collioure, a la Catalunya francesa). Aquí, al Principat, tot just es començava a gestar la prohibició que va acabar legislant-se. Recentment, he estat a Ceret (Roselló) i m'ha tornat a passar el mateix: la tauromàquia com a senyal d'identitat catalana. I ho trovo fascinant, que el mateix fet, el taurí, es faci servir de forma oposada a banda i banda de la Junquera. 
D'acord, em fa riure per dins perquè em referma a la meva dèria que les tradicions existeixen per manegar el ramat, pel seu ús polític, com les identitats. Però també em porta una altra reflexió. 
Corrida a Ceret, Catalunya francesa, 2013. Font
Vídeo: saludant a l'afició a ritme de sardanes i gralles.

Em queda de veritat el dubte de si el sobiranisme no serà tot plegat un procés destinat a separar Catalunya de les altres regions del mon que li son més afins ligüistica i culturalment, més que no pas d'Espanya. Se m'escapa l'objectiu, però m'impressiona l'eficàcia. A Catalunya cada cop ens assemblem menys als Països Catalans.


2017-03-31

La ciutadania no és un sentiment

Deia la nostra aspirant a Scarlett O'Hara, Carme Forcadell, que «és català qui té la voluntat de ser-ho». Res de nou: és el mateix que repetien el MHP Pujol mentre buidava les arques. O el MHP Mas mentre retia homenatge al racista Heribert Barrera i el seu pare li feia beneficiari d'un compte opac a Liechtenstein. Amb tants eminents antecedents, no és estrany que qualsevol ignorant (com el Toni Albà, aquí l'entrevista) en faci variants: "Català no és qui viu i treballa a Catalunya, sinó qui estima Catalunya. A qui ens odii els donarem les claus perquè marxin". Que deu voler dir que la resta ens hem tancat des de dins.

Atorgar nacionalitat en funció d'un sentiment és l'antítesi de l'Estat de dret. És un xantatge al ciutadà. És amenaçar amb "compta, que aquí qui jutja, qui mesura si demostres prou afecció pel país som nosaltres, els patriotes". Per això l'aplicació de mòbil Catalapp (Plataforma per la Llengua) per 'marcar' les botigues on no es parli prou català fa por a tanta gent (no a l'autor d'aquest article d'El País, a qui tot li sembla molt normal, però mireu els comentaris). 

Aquesta aplicació, pagada per tots, no pretén evaluar la qualitat de les botigues, res a veure amb TripAdvisor com diu el seu banner, sino que servirà per marcar la seva afiliació. Per entendre les seves implicacions (cas que arrivés a ser un èxit) no cal recòrrer al tòpic del nazisme ni de Iugoslàvia. Basta pensar que a Catalunya, avui, treballar al país i pagar-hi impostos no és prou per ser respectat com a ciutadà de ple dret per molts servidors de primera línea de l'administració. Mirant els papers de Panamà podriem dir fins i tot que pagar ens la treu, la respectabilitat.

El dret de ciutadania no pot lligar-se a una afiliació emocional. Prou.