Afició taurina a la Catalunya francesa.

No en sé res de toros ni tinc opinió clara en el tema de la tauromàquia, vagi per davant.

Però fa un parell de dècades, estant de vacances, em van sorprendre les senyeres que adornàven ostensiblement la plaça de toros de Colliure (Collioure, a la Catalunya francesa). Aquí, al Principat, tot just es començava a gestar la prohibició que va acabar legislant-se. Recentment, he estat a Ceret (Roselló) i m'ha tornat a passar el mateix: la tauromàquia com a senyal d'identitat catalana. I ho trovo fascinant, que el mateix fet, el taurí, es faci servir de forma oposada a banda i banda de la Junquera. 

D'acord, em fa riure per dins perquè em referma a la meva dèria que les tradicions existeixen per manegar el ramat, pel seu ús polític, com les identitats. Però també em porta una altra reflexió. 

Corrida a Ceret, Catalunya francesa, 2013. Font. 

Vídeo: saludant a l'afició a ritme de sardanes i gralles.

Em queda de veritat el dubte de si el sobiranisme no serà tot plegat un procés destinat a separar Catalunya de les altres regions del mon que li son més afins ligüistica i culturalment, més que no pas d'Espanya. Se m'escapa l'objectiu, però m'impressiona l'eficàcia. A Catalunya cada cop ens assemblem menys als Països Catalans.