La ciutadania no és un sentiment

Deia la nostra aspirant a Scarlett O'Hara, Carme Forcadell, que «és català qui té la voluntat de ser-ho». Res de nou: és el mateix que repetien el MHP Pujol mentre buidava les arques. O el MHP Mas mentre retia homenatge al racista Heribert Barrera i el seu pare li feia beneficiari d'un compte opac a Liechtenstein. Amb tants eminents antecedents, no és estrany que qualsevol ignorant (com el Toni Albà, aquí l'entrevista) en faci variants: "Català no és qui viu i treballa a Catalunya, sinó qui estima Catalunya. A qui ens odii els donarem les claus perquè marxin". Que deu voler dir que la resta ens hem tancat des de dins.

Atorgar nacionalitat en funció d'un sentiment és l'antítesi de l'Estat de dret. És un xantatge al ciutadà. És amenaçar amb "compta, que aquí qui jutja, qui mesura si demostres prou afecció pel país som nosaltres, els patriotes". Per això l'aplicació de mòbil Catalapp (Plataforma per la Llengua) per 'marcar' les botigues on no es parli prou català fa por a tanta gent (no a l'autor d'aquest article d'El País, a qui tot li sembla molt normal, però mireu els comentaris). 

Aquesta aplicació, pagada per tots, no pretén evaluar la qualitat de les botigues, res a veure amb TripAdvisor com diu el seu banner, sino que servirà per marcar la seva afiliació. Per entendre les seves implicacions (cas que arrivés a ser un èxit) no cal recòrrer al tòpic del nazisme ni de Iugoslàvia. Basta pensar que a Catalunya, avui, treballar al país i pagar-hi impostos no és prou per ser respectat com a ciutadà de ple dret per molts servidors de primera línea de l'administració. Mirant els papers de Panamà podriem dir fins i tot que pagar ens la treu, la respectabilitat.

El dret de ciutadania no pot lligar-se a una afiliació emocional. Prou.