Via Enlloc

Les crisis venen sempre acompanyades de populisme i sempre els extremistes se n'aprofiten, això ja ho sabem. Però el populisme sempre ve per darrera i d'incògnit, per definició, perquè ha de portar una disfressa assumible per la majoria. A Catalunya poca gent li posa nom a aquest populisme. Ha esclatat la pitjor crisi política i econòmica dels últims 30 anys i de sobte Convergència (cuiner clau d'aquesta crisi) es fa independentista amb el finançament de La Caixa, Abertis, etc. Però a aquest independentisme no li podem de dir populisme? És acàs un atac de fervor patriòtic?

Per convèncer els catalans de que Espanya ens roba, fora millor si la Generalitat encarregués un estudi independent a alguna agència europea o alguna consultora internacional, en lloc de fer-ho als col·legues. Així després podria convèncer el tribunal d'Estrasburg de que el nostre problema és l'Estat Espanyol, i no pas el finançament dels nostres partits, el manteniment de la nostra xarxa clientelar nacionalista o la nostra economia submergida. Però això no es fa, perquè l'objectiu d'aquest moviment no és la llibertat de cap poble, sinó continuar marejant la perdiu mantenint la impunitat dels nostres lladres.

L'objectiu està ben assolit, però: ningú se'n recorda ja que el pare d'en Mas te comptes opacs a Liechtenstein, o que a les autopistes no és Espanya sino Convergència qui ens roba, o que la administració de la sanitat catalana está mes podrida que un cabrales. Tot ben tapat amb estelades. Qui s'en recorda del 15M? Encerclar la Caixa l'11S? Botiflers! Entretant, el nostre president ret homenatge al racista xenòfob Heribert Barrera (ERC) o dona suport a la canonització de centenars de religiosos víctimes de la guerra civil, mentre l'altre bàndol segueix a la cuneta. Però el president continua sent molt guay perquè es molt patriota. Aviat Barrera tindrà un carrer ben cèntric, com el racista Sabino Arana. A Barcelona tenim pocs problemes posant noms als carrers si es tracta d'herois (proveu d'explicar un grec o un turc qui son el Roger de Lluria, Roger de Flor, etc, capdavanters de la repoblació catalana del Mediterrani).

Normal que campanyes com aquesta del video del 2012 se'ns passin ja per alt:

Entranyable, no? 

Els nazis també posaven nens davant les banderes, però clar, des dels temps d'Heribert Barrera que comparar res amb els nazis és demagògia antipatriota, al menys si ho fa un botifler. Pujol pare ens ho va repetir tota la joventut: "És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya, i qui en vol ser". Es a dir, la voluntat de ser català (que es demostra votant partits nacionalistes) et legitima tant com pagar impostos. Això explica perquè tants patriotes i tantes institucions i partits que han lluitat per la noble causa han trobat normal el desviament de fons públics cap a les seves butxaques.

L'esquerra, fora de les nostres venerades fronteres, no entén gaire aquesta remarcable obsessió amb la identitat. Daniel Cohn-Bendit va tenir el valor durant la seva última visita a Barcelona de defensar que hi ha tantes identitats com individus, "cada ésser humà és únic i cada identitat és plural i de cap de les maneres unívoca com ho voldrien creure els nacionalistes". "La identitat és atribuir característiques a un grup de persones que difereixen". En nom de la identitat, Sèrbia "va defensar les seves posicions i els alemanys en nom de la identitat va defensar els nazis". "El futur d'Europa no és la recerca d'unes identitats nacionals".

Els nacionalismes van assolir el seu clímax a finals del segle XIX i començaments del XX, alimentats per la por burgesa davant l'alça dels moviments obrers. L'accés de la població a la lectura va provocar una situació semblant a l'actual amb internet: un fluxe inèdit d'informació que va fer els fills conscients de moltes injustícies que els pares desconeixien. L'identitarisme va ser la droga que va calmar la set de justícia.

Poc després, Catalunya ja va encetar una aventura sobiranista, al 1934, també en un moment de crisi extrema de l'estat en que tocava buscar responsabilitats i fer reformes profundes. De cop, les forces que abans lluitaren per un país modern i democràtic, van començar a lluitar entre si, amb les conseqüències que coneixem (la pèrdua del país a mans dels colpistes recolzats per les elits catalanes).

Els últims anys, els ciutadans hem trobat també noves maneres d'informar-nos sobre com funciona el fluxe de diners entre les elits econòmiques, les elits polítiques, i les elits culturals catalanes. El 15M va ser un exponent d'aquesta nova consciència, per aixó l'independentisme el va atacar des de bon començament. L'identitarisme té com únic objectiu legitimar el poder i l'status quo català.

En resum: la deriva independentista que vivim és la iniciativa mes tristament espanyola que hem pres els catalans en democràcia, és la millor mostra ibèrica de com deixar-nos derrapar per la tangent en el moment política i econòmicament més crític. Mireu enrera als anys 30 i veureu cap on va aquesta via. 

Ho deixo amb una mica d'història recent, pels mes joves:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/los-oscuros-origenes-del-soberanismo-catalan-villarejo-2775854

I amb una mica d'adoctrinament independentista pagat amb els vostres impostos:
https://www.youtube.com/watch?v=vgGuKG85JpM